El mestre

Senyor Masferrer, mestre. Inmemoriam
La vida, també la podem veure com un camí cap a l’ orfandad, és a dir cap a la soledat i finalment la desaparició: aquest camí comporta una “instrucció”, perquè hi ha qui ens hi acompanya: ara és d’una d’aquestes persones que sento la necessitat de parlar o sigui escriure.
Al segle passat, el caràcter es forjava bàsicament a casa i al col.legi del poble, de manera que la història d’una persona amb sort, l’escrivien la família i els mestres. Jo ja he dit alguna vegada que de mestres en el vell sentit de la paraula, puc dir que n’he estat, de sort, perquè n’he tingut tres: la Madre María al col.legi “El Cor de Maria”que em va ensenyar a llegirJo de mestres en el sentit clàssic de la paraula, puc dir que he estat de sort perquè puc dir que n’he tingut tres: la Madre Maria del “Cor de Maria” que em va ensenyar a llegir, el senyor Masferrer que em va ensenyar el respecte per “la norma” en llegir, en escriure, fins i tot en moure’m per la classe, és a dir, em va ensenyar els valors de la convivència en l’ordre i en el respecte envers l’altri. El tercer mestre va ser l’Eduard Recasens que va sembrar el repte com a forma d’avançar cap al coneixement de les coses.
Recordo la classe del senyor Masferrer, sempre ordenada, fins i tot amb “senyals de trànsit” per firar sempre de dreta a esquerra, i també recordo la pissarra sempre amb la feina del dia (no sé com s’ho feia, però cada dia teníem a les nou teníem la feina a punt), al matí aritmètica, dictat, geografia, naturals, a la tarda, correcció, repàs de la “poesia de la setmana” i joc de preguntes entre nosaltres. El resultat d’aquesta competició fixava el lloc on ens sèiem cada ú durant la setmana.
Tot això i més se m’ha fet present en saber la mort del senyor Masferrer i m’he sentit, com segurament altres companys de la meva generació una mica orfes d’algú que, ja sempre sera molt important per el que som.
des de Sant Antoni de Vilamajor, Vallés Oriental primavera de 2010